El tio-tio de Vinçà , tradició de carnaval
RITUAL DEL TIO TIO
La nit de carnaval, al voltant les onze, els protagonistes
es reuneixen al "Cafè de França" situat a prop
de la sala de festes. Dins la rera sala la gent es prepara: farina a la
cara, camisa i gora de nit,... També es beu grans glopades de rum,
totades a l'ampolla mateixa, com xarop. És que el ball del "Tio
Tio" sol ser molt violent i no cal sentir els petacs. Una vegada
vestit, un grup format pels més antics ballaires té d'anar
a pregar "el que mana el Tio". Aquest d'antuvi i per joc refusarà,
el temps que s'acabin les ampolles. Fa "empipar" els joves fent-los
esperar com si volia encara més marcar el trencament generacional.
Mentrestant al carrer, de bracet, tothom comença a cantar, cridar
i empaitar-se. Fins al moment que arriba el "ballaire".
Es planta plan al davant com un pastor i dirigeix el seguici fins a la
sala de festes. El conjunt canta el "Tio Tio". Quan encara la
processó és al carrer, l'escombraire penetra a la sala i
aixeca una escombra de fusta, com si "destraginava"el sostre.
A la sala de festa on la gent està ballant, el pùblic ja
mirava cap a la porta. És el pànic! Les mares que tenen
fills petits els porten corrent al balcó per assistir a la festa
al resguard. La gent gran es col.loca el més lluny possible del
recorregut del Tio i es resguarda rera els seients o en els corns de la
sala. La "processó" entra.
Avançant i reculant al ritme de la cançó, fa el torn
de la sala. El "ballaire", amb un bastó de canya d'uns
vuitanta centímetres, mantingut amb les mans per damunt del cap
es posa a bellugar, gira, salta, remena les natges per mor que no se li
pogui encendre el paper. Els seus salts s'assemblen una mica els passos
de sardanes. El bon
ballaire és qui aconsegueix fer tres, quatre o cinc voltes de la
sala de festes. Una feina esgotadora. Una de les seves facècies
més apreciades és quan tot d'una, amb un cop, el "Tio"
de paper atuda les espelmes.
A Vinçà tenen fama de gran ballaires de "Tio":
el senyor Joan Serradell (que el va dirigir durant 22 anys) i el senyor
Ingles dit "Nonis".
Quan el "Tio" s'ha encés, l'orquestra accelera progressivament
el ritme. El "llibre", "l'escombra" "el ballaire",
i els "clarins" s'aparten. Només queden "els joves",
que sempre a bracet corrent de més en més rabent al torn
de la sala. El ball es transforma en una correguda boja i confusa. Cauen
els uns sobre els altres fent uns pinyons de vint, trenta o cinquanta
persones. El públic els ajuda a alliberar-se, i tornen a córrer
amb més velocitat, percutant els espectadors. L'equip de rugbi
sencer hi participa. Sovint s'acabava amb un nas trencat, celles obertes
i camises de nit sangonoses com a davantals de carnisser. Es conta que
uns emplegats municipals, encarregats de la neteja de la sala, un any,
van trobar les bragues d'una o altra balladores.
En cap moment ningú no tira farina a la cara del públic.